7è Festival Internacional d'Arpa de Sentmenat

Aquest magistral instrument de 47 cordes i complex mecanisme d'alteració de semitons amb prou feines ha donat mostres de voler trencar a la península el vincle que l'uneix a la música clàssica des de fa dècades, i és el Festival Internacional d'Arpa de Sentmenat el que ha reaccionat a això mostrant la cara més eclèctica i fresca de l'arpa de pedals i levers (més petita i d'acció de semitons manual).

Amb aquest objectiu el programa de concerts està composat per artistes de renom internacional que a més tenen aquest carisma capaç d'arribar a qualsevol públic. No és un festival només per arpistes o puristes de l'instrument, sinó que té un caire lúdic i en aquest cas l'excel•lència va acompanyada d'alegria contagiosa.
En aquest festival, que no escatima en detalls propis de grans esdeveniments, l'arpa de pedals més que la protagonista és l'excusa, aquí el protagonisme el té la bona música i l'excel•lència.

Divendres 1 de juliol
Amb aquesta premissa l'obertura de divendres tarda va tenir aire uruguaià-argentí a càrrec de Nuevo Tango, un duet format per l'arpista italiana Floraleda Sacchi i la violinista finlandesa Linda Hedlund, ambdues respectadíssimes artistes clàssiques que no dubten en enriquir els seus currículums amb la incorporació de noves músiques, fins i tot avantguardistes. Linda realment cantava amb el seu excel·lent violí, construït a l'escola milanesa de lutheria i de timbre potent, esquinçat com l'angoixa del tango. Potser, i per als que s'han acostumat al concert solista, va faltar el protagonisme da l’arpa, que estava per al que estava, acompanyar, i de manera magistral per Sacchi.

La nit va arribar amb Red Pearl (La Bretanya) com el jove de trenta anys que tria el vestit adequat per enamorar, al local perfecte i amb la música adequada. Murielle Schreder i Alex Tual van ser això, uns músics guapos que van segar d'un tall el risc a les escenes antiquades i avorrides, amb un repertori folk de l'oest, blues, jazz ... on el que menys importava era conèixer el tema. Murielle en sap molt d'aquests estils, només una gran arpista és capaç de transcriure'ls per poder ser executats amb l'arpa i acompanyar-los per la musicalitat de la bateria de l'Alex. I a més cantar-los, cosa més inusual quan es toca l'arpa de pedals. Va iniciar el concert amb la veu trencada i es va imposar el talent i l'experiència, els minuts dedicats a la improvisació i la bellesa de les seves personalitats, donant lloc a un excel·lent concert.

Dissabte 2 de juliol
Benjamin Creigthon Griffits, músic Gal•lès de 20 anys, va sorprendre al públic amb aquesta nova posada en escena que atorga la tecnologia als instruments musicals. Des dels cinc anys Benjamin és un arpista solista, primer clàssic, i ara com a músic de jazz, tant en estàndards com en composicions pròpies. Sempre s'agraeix reconèixer el tema, sempre hi ha un moment, una pel·lícula que encén aquesta espurna, i Benjamin es va guanyar al públic des de la primera cançó. El plat fort del seu espectacle va venir quan gràcies a un teclat, l'arpa elèctrica i una pedalera loop, gravava les seves bases rítmiques i harmòniques per tocar sobre aquestes temes i improvisacions. Un altre senyal indiscutible de com les tendències musicals canvien proporcionalment a l'edat del músic i als temps que corren.

El mateix dissabte, a les 11 de la nit, era evident que alguna cosa especial estava a punt de succeir, l'afluència de públic s'havia duplicat. Probablement en aquesta ocasió es van sumar professionals de l'arpa, sabedors que no podien deixar passar l'ocasió de gaudir de la Catrin Finch, l'arpista més internacional i prestigiosa del moment. Finch, que va ser l'arpista oficial del príncep de Gal•les durant quatre anys, va portar a terme al costat de Seckou Keita, eminència senegalesa del Kora (arpa africana), més d'una hora i dos quarts d'espectacle cosmopolita, fresc, ple de virtuosisme i llenguatge universal. Una de les arpes més antigues del món a duel amb la màxima evolució de l'instrument, arpa de pedals elèctrica, i el resultat va ser tan sorprenent com bell, ja que tots dos artistes són mestres en els seus gèneres i a més saben la importància d'exposar-se feliços i entusiastes davant els espectadors.

Diumenge 3 de juliol
La tarda del tercer i últim dia del festival, va semblar vestir-se de clàssic, però amb truc. Marianne Gubri (Itàlia) ha transcrit temes tradicionals japonesos, acompanyats comunament pel Koto (arpa tradicional nipona semblant al guzheng xinès) per poder ser executats en arpa de pedals. Laboriós i admirable treball, que arrissa rínxols quan, en nom de major exquisidesa de resultats, recorre a la prestigiosa soprano japonesa Miho Kamiya. L'expressió teatral lliurada al sentiment de Miho era la guinda perfecta a uns temes de curta durada, intensos, sense rebuig a la llàgrima, donant per entès que tot i la barrera del llenguatge alguna cosa molt emotiva s'estava narrant. I així ho va entendre el públic, que no va estalviar aplaudiments i elogis.

La cloenda va mantenir el caràcter desenfadat de les nits. Désirée Dell'Amore (Itàlia) fa grans honors al seu cognom. En el seu concert, ple d'energia i contemporaneïtat, fins en els metrònoms més allegro de les seves cançons, es distingeix l'amor que aquesta artista té per tot allò que l'envolta. Es nota que és feliç i ho canta en les seves composicions. No necessita cridar quan canta, en les seves cordes vocals llueix la sensualitat de la música italiana dels 80, i contra això ningú pot defensar-se. Un projecte musical brillantment mussitat pel saxòfon, la flauta i el clarinet d’en Daniel Küffer, experimentat vent i peça clau de molts altres artistes, entre ells el respectable arpista Andreas Vollenweider. Daniel és un músic suís, jazzístic fins al moll de l'os però sense incomodar al no entès, ja que els seus frasejos són frescos, cantables, sense necessitat de ser desxifrats. I què dir d'Andi Pupato (Suïssa), que igual que Daniel suma al seu extens currículum un passat amb Vollenweider, Andi és un percussionista de gran musicalitat, que fa cantar al metall, la fusta i els fruits de la natura. Per ell no és suficient la mètrica, s'endinsa en la ment de Désirée i Daniel, i certament, percussionistes d'aquesta naturalesa artística n’hi ha pocs. Un infatigable cercador de sons al qual no li falta l'habilitat manual i creativa per construir els seus propis instruments i útils. A aquest músic amb ànima de luthier mai li faltaran mitjans d'expressió i llenguatge.