Entrevista a Elena Pablo Arroyo

Quan i com vas començar a fer esport?

La meva vida i l'esport sempre han anat de la mà, tot i que vaig practicar molts esports fins a trobar el que en aquell moment em va cridar més l'atenció. Primer vaig començar seriosament amb el judo, en què vaig arribar a formar part de l'equip nacional.

Per què em vaig decidir més tard per les ultres? Us puc assegurar que va ser una mica progressiu: primer vaig fer curses, mitges maratons, maratons triatló i, finalment, vaig passar a la bogeria. Les curses de llargues distàncies són complicades de portar, sobretot si treballes. Has de treure temps d'entrenament com puguis, però la família hi té molt a veure. La meva experiència a Sables ha estat inoblidable. Arribar a la graella de sortida no va ser gens fàcil, ha sigut un any i mig molt dur. Per desgràcia la Covid ens va afectar a tots, directament o indirectament vam perdre éssers estimats, però tenia molt clar que calia "no mirar enrere". Estava en joc el meu somni i objectiu. Havia d'aconseguir-ho per mi i per tots aquells que havien estat al meu costat durant els entrenaments, alts i baixos emocionals i pels quals tristament ja no estaven.

Com va ser la Maraó des Sables?

Moltes persones m'ho pregunten. Mare meva... va ser una bogeria, no hi ha paraules que puguin acostar-se al que es va viure al Sàhara profund. Tenint en compte que és una de les maratons més dures del món, aquest any va sorprendre competidors i organització, convertint-se en la marató de sabres més dura de la història. L'onada de calor que va arribar a assolir els 56°C. Els problemes intestinals que es van propagar a competidors i organització, i per desgràcia la mort d'un competidor durant la segona etapa, ens va destrossar física i mentalment, vorejant una taxa d'abandonaments del 50%. Simplement, va ser massa.

Les dues primeres etapes van ser agòniques, un infern. La gastroenteritis no va passar de llarg per a mi. Sabia que el meu somni se n'anava de les meves mans. Em trobava a l'última posició. Darrere meu només hi havia els dromedaris i davant unes dunes que no tenien fi. No vaig perdre mai l'esperança, ser l'última no em va fer pensar en cap moment en retirar-me. Arribar era el meu objectiu, només pensava com lluitar en un terreny tan hostil per a mi.

Creia estar psicològicament preparada, però sense cap mena de dubte va sobrepassar tant les meves expectatives com les dels meus companys, ens trobàvem en una carrera de pura supervivència.
Havia de reaccionar ràpid, només tenia una opció: deixar de pensar, rendir-me al desert, deixar-me portar. El desert et posa en el teu lloc sempre. A la tercera etapa ja aguantava millor tan sòlids com líquids i vaig poder seguir complint el meu somni amb més força i, encara que no m'importava la posició, vaig començar a avançar llocs a poc a poc i, sense pràcticament donar-me'n compte, ja estava a la tercera etapa. Per fi havia passat l'equador.

Com et senties mentre competies?

Miraves al teu voltant i estaves pràcticament tot el recorregut sola, ja que el nombre de baixes anava en augment. Recordo amb molt d'afecte cada final d'etapa. Ens oferien un te calent que us asseguro que ens tornava la vida, creieu-me. La quarta etapa, la més temuda amb un total de 82 km, va ser impressionant. Molt llarga i dura, però molt bonica. Quan arriba la nit els milers d'estrelles t'acompanyen tot el camí fins a l'alba, restant quilòmetres i la força física passa a segon pla. Quan arribes al final de l'etapa només penses a tombar-te i donar gràcies per haver-ho aconseguit.

A les haimes es comentava “Només en queda una!” i aquell dia vam descansar. Ens ho mereixíem (dic jo), tots estàvem a l'haima esgotats però feliços de seguir en carrera. Ens sentíem contents, ens dèiem "un últim esforç".

I com va ser aquest últim esforç?

A les sis del matí, com cada dia, dempeus. Es notava l'esgotament acumulat, els llavis tallats de la calor, la sorra és tan fina que era impossible no sentir-la a la boca, però ho tenia molt clar: després del que havia passat, no pararia. I així va ser no vaig parar i vaig aconseguir el meu somni.

Quanta gent va poder acabar la prova?

Dels 35 espanyols, només 13 vam poder complir el nostre somni, però estic segura que els que no van poder tornaran, perquè els somnis no s'abandonen mai. Dono gràcies a la meva família, alumnes i companys d'entrenament per recolzar-me en tot moment, als meus amics que em van seguir a la Marató des Sables dia a dia i més tard em van rebre a l'aeroport, per la festa sorpresa a Sentmenat organitzada per alumnes i amics... Moltíssimes emocions juntes! Moltes gràcies a tots. És a ells a qui els dedico la meva segona classificació per categories.

Els somnis es compleixen per molts anys que tinguis.